Durant els estius dels anys 70 i 80, moltes famílies espanyoles emprenien un llarg viatge des de la ciutat on vivien i treballaven fins a la seva localitat natal. La gent anava de vacances al poble per veure els avis i els cosins, i ho feia en cotxes de baixa cilindrada, de rodes petites i inestables, sense reposacaps, aire condicionat ni direcció assistida, i encara menys GPS. Era l’època dels Seat 600, 850, 124, 131; dels Renault 4, 8, 12; del Simca 1000 o 1200, i un llarg etcètera.
La meva família també era així. Aquells viatges amb pocs recursos sovint es convertien en autèntiques aventures per a nosaltres, els nens que viatjàvem al seient del darrere. Tot era fascinant i el nostre pare-conductor, un autèntic aventurer capaç d’enfrontar llargues distàncies, sense por i sense cap més ajuda que l’assistència del copilot que era la nostra mare.
La mare-copilot tenia diverses funcions: la principal era la de preparar els clàssics entrepans embolicats en paper d’alumini i tenir sempre a punt i a bona temperatura ampolles de refresc, així com disposar d’una bateria de remeis contra el mareig, com ara draps humits o colònia fresca, que amb cura anava passant pel coll i la cara del pilot. Al mateix temps, tractava de mantenir distrets els ocupants del seient del darrere perquè no alteressin el fort temperament del capità d’aquella odissea. Quan les coses es posaven lletges a la carretera, la seva intervenció es reduïa a una frase, un simple i innocent: «Ai! No sé, i per què no preguntem?» Això sí, formulant la pregunta amb cura perquè el pare-conductor no sentís en cap moment que es posava en dubte la seva capacitat resolutiva.
En aquella època, a les localitats costaneres més modernes començàvem a veure les motos dels estrangers, que era com nosaltres els anomenàvem, el terme guiri arribaria molt més tard. Era gent diferent, parlaven tan estrany, tenien unes motos increïbles i els acompanyaven unes noies tan maques, que era difícil no mirar-los amb fascinació. Si els nostres pares eren aventurers, aquells nois semblaven més especials, eren veritables herois. Lluïen tatuatges i melenes, eren alts, fumaven Camel, bevien molta cervesa i dormien en petites tendes amb les seves atractives amigues. No era difícil que alguns d’aquells nens passéssim del «jo de gran vull ser com el pare» al «jo de gran vull fer el que fa aquest paio».
Aquest somni va quedar oblidat amb els anys i, a mesura que vaig anar creixent, les meves inquietuds es van centrar en l’esport. Em vaig interessar molt pel judo i, encara que només vaig ser un competidor d’allò més mediocre, vaig aprendre algunes coses sobre el perquè dels reptes personals. No es tractava únicament de guanyar sinó d’aconseguir una nova relació amb un mateix i amb els companys. A poc a poc aquesta constància em va ajudar a millorar la meva tolerància al cansament i a enfortir la meva capacitat de patiment i també el meu esperit de sacrifici. Podia sentir-me vencedor perquè havia acceptat un repte i m’havia enfrontat a ell sense rendir-me fàcilment. Tot allò em va servir per entendre més tard la necessitat de complicar-me l’existència amb una nova aventura: viatjar en moto.
Amb vint i pocs anys, i en plena depressió de mal d’amors, com és freqüent en aquesta edat, alternava els estudis amb treballs puntuals d’ajudant de fuster. En Dumont, a més del meu cap, era el meu amic. Per sort per a ell, el seu negoci no depenia ni de la meva destresa, ni de bon tros del meu interès per l’apassionant món de la fusta. Un dia tornant en furgoneta de buidar un pis que posteriorment calia reformar, em va fer un comentari com un altre qualsevol, d’aquells que no sonen gaire transcendents però que aquella vegada seria diferent, amb unes conseqüències inimaginables aleshores.
–Doncs a casa tinc un munt de revistes antigues de motos i estic pensant en llençar-les d’una vegada per totes a les escombraries –va dir sense donar-li importància.
–I això per què? –vaig preguntar amb curiositat.
Per a mi la simple idea de llençar coses xoca frontalment amb el meu principi de guardar-ho tot, per si de cas un dia ho necessito. Reconec que soc dels que, quan veuen algun objecte interessant en un contenidor no s’ho pensa dues vegades: el recull i l’adopta al moment. No és d’estranyar. doncs. que aquella frase innocent del meu amic m’activés de cop.
–Per què vull tota aquella paperassa? No convé guardar coses velles.
–Per què no me les dónes a mi? –no em vaig poder aguantar. La idea de tenir a casa una altra prestatgeria plena de revistes antigues per fullejar m’encantava.
–I tant, home, ja veuràs que t’agradaran molt. Hi ha assajos de motos que en la seva època eren modernes i d’última tecnologia, encara que, és clar ara... doncs ja no ho són tant. A més, en aquestes revistes hi ha una secció que es diu «La gran aventura», són articles que van escriure alguns motards sobre les seves experiències viatjant per tot el món.
–Ah, sí? –Vaig dir obrint els ulls com a plats. Viatgers amb pocs recursos i amb mitjans d’allò més humils... Al·lucinant!
En aquella època feia poc que m’havia comprat una Yamaha SR 250 c. c. Special que em va costar cent cinquanta mil pessetes, una moto custom d’aspecte entre clàssic i rebel (per a alguns la seva primera Harley) i de baix manteniment, així que vaig somriure imaginant per primera vegada com seria viatjar amb ella. Si la simple idea de recollir revistes antigues ja em seduïa per si mateixa, pel meu gust d’heretar coses dels altres, el seu contingut em resultava d’allò més atractiu. Llegir els viatges dels motoristes narrats per ells mateixos em va semblar fascinant.
–Recordo els articles d’un gadità que va fer grans viatges –m’explicava en Dumont–. En un d’ells va arribar fins a Tòquio en una vella Honda de 125 c. c. El paio anava amb pocs diners i va trigar uns quatre mesos. Em sembla que també va donar la volta al món. T’agradarà llegir-lo. La veritat és que redactava molt bé. Aquelles històries em semblaven tan interessants que durant una època només comprava la revista pels seus articles. Es diu Bernardino Rosendo.
Sense saber-ho, els conceptes aventura i moto trucaven a la porta, així que vaig recollir aquelles revistes que feien olor de pols i humitat i en arribar a casa vaig buscar ràpidament la secció «La gran aventura». Vaig llegir els viatges d’en Bernardino i altres aventurers. Era increïble el que aquells motoristes eren capaços de fer gairebé sense pressupost, recursos ni experiència. No portaven grans motos ni bons cascos, ni tan sols dormien en hotels... les seves històries eren molt més que això. Amb velles motos de baixa cilindrada, sense equip i dormint de càmping o a les cases dels vilatans, arribaven a llocs que fins a aleshores resultaven impensables de conèixer per a mi, si no era viatjant en avió i amb un gran pressupost. No només es movien per Europa, sinó també per Àfrica, Àsia i Amèrica.
A aquells aventurers els passaven tota mena de peripècies. Es quedaven sense aigua i sense benzina enmig del no-res, passaven fred, fam, set. Aprenien a reparar les motos sobre la marxa, buscaven allotjament on fos i si no ho aconseguien en arribar la nit no passava res, s’estiraven sobre una manta i, com vaquers del vell oest, dormien per terra. Tot això amb una bona dosi d’humor i il·lusió, requisit indispensable per sobreviure a aquell tipus de situacions, gaudint al màxim de l’aventura i amb un optimisme a prova de bombes. Donava la sensació que no hi havia adversitat capaç d’espatllar el viatge. Amb el temps, he après que aquesta filosofia de vida és imprescindible per sortir airós dels moments més complicats.
No hi havia dubte que m’estava contagiant de l’esperit d’aquella gent que perseguia els seus somnis i lluitava per nous reptes difícils d’aconseguir. De seguida vaig començar a preguntar-me si jo també seria capaç de fer-ho com ells. Somiava despert tractant d’imaginar-me amb una moto i en un lloc inhòspit, lluny de la comoditat de la llar. Necessitava posar a prova la meva capacitat resolutiva davant de qualsevol adversitat i vaig començar a il·lusionar-me amb la idea de viatjar en moto.
Així ho vaig fer i aquell mateix any vaig sortir al Pirineu amb la meva Yamaha. L’experiència em va fascinar tant que els estius que aconseguia pressupost aprofitava la mínima ocasió per viatjar en moto, cada vegada més lluny i amb més recursos, perquè em preocupava durant l’hivern de no gastar els diners en coses absurdes o innecessàries. Vaig començar viatjant per Espanya fent recorreguts cada vegada més acceptables, però amb el temps la Yamaha es va quedar molt curta, així que em vaig comprar una Honda CB 750 de segona mà i la cosa va canviar. Cada any escollia un país diferent: primer França, el Marroc, Turquia, i fins i tot vaig arribar al Cap Nord a Noruega.
En aquelles primeres sortides vaig poder comprovar que el veritable repte no era fer el viatge, sinó ser capaç de viure’l mantenint sempre el bon humor. De vegades passava que el que trobava en arribar al lloc triat no estava a l’alçada del sacrifici realitzat, però havia après a gaudir de la ruta i a superar les dificultats. M’emportava llibres de narrativa de muntanya, d’aquells que expliquen com de malament ho passen les expedicions d’escaladors per aconseguir els seus propòsits. Vaig entendre que per més cansat que estigués, o per més fred que fes, ni de lluny arribaria al límit dels alpinistes. El pitjor que em podia passar era que m’hagués de estar alguna nit assegut en un banc mirant la moto per no haver trobat on dormir, la qual cosa no em semblava tan dramàtica.
M’agradava comparar els viatgers en moto amb els alpinistes. Aquests últims viuen grans aventures, volen aconseguir els reptes més difícils, encara que per això hagin d’apostar molt fort. La seva obsessió per arribar al final no té límit. Fan cim en un dia totalment ennuvolat i amb escassa visibilitat deixen la bandera, s’abracen i emocionats es fan una foto per després tornar a baixar exhausts. Malgrat el risc que comporta la pujada i la baixada, no han deixat d’atacar les muntanyes més altes i inhòspites. Sembla una cosa tan absurda com arribar en moto a un lloc llunyà, passant també múltiples incomoditats o jugant-te la pell només per fer-te la foto desitjada i tornar a casa.
Algú pot pensar: «Ja està? Només és això?» No, és molt més que això. És preparar el viatge, omplir la ment de records, allotjar-te en cases de gent d’altres països, conviure amb ells i haver de comptar amb la seva ajuda. Et poses al límit de les teves forces, condueixes fins a no poder més, tornes tan cansat que són necessaris diversos dies per recuperar-te físicament. I després, t’has de sobreposar a una mena de depressió que t’envaeix en acabar cada aventura i recobrar l’energia suficient per planificar un nou repte.
Per descomptat, abans d’iniciar el viatge segueixen apareixent certs temors difícils de gestionar. Vèncer les pròpies pors no és fàcil, tot i que un bon truc pot ser mirar-se al mirall i preguntar-se: «A veure, digues la veritat, si no tinguessis aquestes pors ho faries?» El problema és que no només s’han de vèncer les pròpies limitacions i dubtes, o una infinitat de preguntes del tipus: «Com puc aconseguir els diners?», «Pot ser realment perillós?», «Per què hauria de fer tot això?» i un llarg etcètera, sinó que sovint dóna la sensació que a més cal defensar el projecte i sotmetre’l a debat davant el tribunal social que forma l’entorn: la família, la parella, els amics i els coneguts.
La meva resposta és que quan acompleixes els teus somnis et reafirmes com a ésser humà, et sents viu. No ets una persona insatisfeta, sinó més aviat inquieta. Busques alguna cosa més divertida en aquesta vida que el dia a dia convencional de treballar per pagar les factures.
Al principi, m’envaïa una intensa barreja de sentiments. D’una banda, a mesura que m’anava allunyant de la llar, durant dies tenia la sensació que estava fent alguna cosa gran i en part era així: m’estava enfrontant al desconegut pujat dalt d’una moto. Estava descobrint un país nou en primeríssima fila i, a mesura que passaven els quilòmetres, tenia la sensació que cada vegada era millor aventurer, millor persona i estava aprenent alguna cosa, encara que no sabia molt bé el què. Fins a aleshores no sabia que jo també era capaç de fer tot això.
També sorgien multitud d’inseguretats, però vaig aprendre a conviure-hi. Vaig acceptar que les pors ajuden a estar encara més alerta, més concentrat conduint, més previngut en la presa de decisions i més prudent en tenir cura de la pròpia salut. Em recordava que fer-me el valent o actuar de forma imprudent podia espatllar-ho tot. Aquesta idea es va convertir en una fidel companya de viatge, un mecanisme de defensa, perquè vaig comprendre que el millor era tranquil·litzar-me si no volia acabar amargant-me durant l’aventura.
D’altra banda, cal ser conscient que en el moment en què es comença a tenir una motivació per la qual lluitar, si aquesta és difícil d’aconseguir, has de treballar molt dur per arribar-hi. No es tracta només de temps i diners, és molt més, és no abandonar el teu somni malgrat els contratemps que puguin sorgir en el camí. Tampoc no és fàcil que el teu entorn entengui fàcilment aquesta obsessió. Normalment ho associen amb una cosa negativa, però el que està clar és que com més important és l’aventura, més energia has de posar-hi, perquè si no és molt difícil dur-la a terme. Apareixen múltiples i difícils decisions, des de rebutjar bones oportunitats de treball, fins a arriscar relacions de parella o invertir els estalvis. Realment poses a prova la teva passió per una cosa tan fascinant com és viatjar en moto però, al final del trajecte, tot val la pena.
D’altra banda, hi ha les obligacions laborals, familiars i, per descomptat, els diners. Qui pot permetre’s una cosa així? Avui dia, els més hàbils treballen des de qualsevol lloc gràcies a Internet, altres més afortunats provenen de famílies amb recursos suficients per permetre’s un hobby semblant, i els més valents venen tot el seu patrimoni per embarcar-se en la gran aventura. Només ells poden iniciar el viatge amb certa seguretat, els altres estem condemnats a treballar dur, a no caure en capricis urbans durant una bona època, a buscar algun patrocinador que cregui en nosaltres i a viatjar fins que s’acabi el pressupost per, finalment, quedar-nos en la més absoluta de les ruïnes econòmiques i tornar a començar.
Així va començar aquesta aventura: amb molta il·lusió, pocs diners i menys experiència. Van ser deu mesos de molta feina prèvia que va fructificar gràcies al suport de molta gent, més els dos mesos que va durar aproximadament el viatge a Mongòlia. Potser és aquest el millor moment per retre el merescut reconeixement a tots ells i totes elles... i la millor manera de fer-ho és que quedi per escrit per sempre.
Un cop més, moltes gràcies a:
Bernardino Rosendo, per servir-me de font d’inspiració.
Manuel Salvador, per la seva comprensió, el seu suport moral i, sobretot, logístic. Es va passar dotze hores a la cuina preparant cuscús i entrepans per a la festa per recaptar fons.
Els meus pares i tota la família, pel seu suport des del primer moment ocultant la seva angoixa quan estàvem junts.
El meu germà Menna, per estimar-me tant i ser el director del documental d’aquest viatge.
Isa, Arnau, Marc Sucrana i Isaac per totes les hores que van dedicar a reparar la moto i a ensenyar-me com fer-ho jo mateix.
Els Papá Neptuno pel gran concert de rock que ens van oferir la nit de la presentació.
Albert Centrich, Aleix i tot l’equip del Bar Sarau de Badalona per oferir-nos el millor lloc possible, així com els recursos humans necessaris per recaptar fons.
Alberto, per regalar-me la moto i creure sempre que es podia fer.
Albert de Outletmoto, per ajudar amb el vestuari en aquesta i en posteriors aventures.
Mery, Julia i Victor per la seva ajuda amb la gestió i el pagament de visats.
Tomàs Pujol de Viajeenmoto.com, per ser l’únic que va pagar 150 euros de manera desinteressada i per creure que això era possible.
La Gestoria CR de Badalona, per encarregar-se del canvi de nom.
Uniras Ade, per pagar l’assegurança de la moto.
Televisió de Badalona i l’injustament desparegut programa de ràdio Nines Russes per ajudar-me a promoure l’esdeveniment del Bar Sarau.
Pneumàtics Zapata, per regalar-me un increïble joc de pneumàtics amb els quals no vaig punxar ni un sol cop en tot el viatge.
Dumont, perquè gràcies a ell vaig descobrir això de viatjar en moto i sé que, passi el que passi, puc comptar amb la seva ajuda.
Francesca, per estar sempre al meu costat i per totes les hores dedicades a repassar i ajudar amb el llibre.
Ainoa i Lúa, per regalar-nos el títol del llibre.
Roser Archs, per totes les hores dedicades a corregir-me el llibre en català.
Albert Ortiz, Sonia McKay, Marian Martínez, Irene Muñoz, Noemí Lozano, Iván Ramírez, Sergi García, Isabel Lorenzo, Christian Pérez, Sergi Nogué, Walter, Fernanda, Inés i Laia Navarro, s Marcel Sabater, Marcel García, Xabi Borinaga, Gonzalo del Hoyo, Fabio Herrero, Sara Baraldi, Aleksander Kaidannik, Nikolai Petrov i Andrei, Jordi Sánchez, Jacob Piotrowski, Natalia Rastabarova, Joan Porta, Sergio Loza, Gerardo Martínez, Sergio Arcera, Lorena Fernández, Manu Linde, David Suárez, Joan Vallmitjana, Montserrat Xufré, Vicens Sabater, Jordi González, Oriol Sánchez, Adela González i Adela Pérez, Toni Guzmán, Marc Mangone, Enrique Gil, Javier i Juanjo Pérez Uz, Angélica Uz, Javier Pérez Vázquez, Jordi Piedrabuena, Mercè Calaf, Valentín Díaz, Raúl Jiménez, Tobias Löffel, Marc Bachmann, Aleksander Kaidannik, Cécile Müller, el Club Yamaha SR250 de Barcelona, Jordi Piedrabuena, María Muñoz, Presentación García, Antonia Navarrete Vargas, Carlos Varela, Mario, Raúl Pons, Tamara, Bar Mar de Copas, tot el grup d’aiguagym del Poliesportiu de Llefià, Dani Martín de Motorama Barcelona, Bar Mau Mau, Bar Mar de Copas, The Art of Ride Motorcycle Film Festival, David de Cinema Sobre dues Rodes, Fernando el Búfalo, Roberto Naveiras del programa Viajo en Moto (el primer podcast dels viatges en moto), Daniel Romaní, Alfonso i Aymara Egea i Aurika Paduraru.
Moltes gràcies per tot a tots i totes una vegada més.
El meu últim agraïment és pel José Ángel, la Teresa tot l’equip que forma part de l’Editorial Diéresis, per haver apostat per la correcció i la publicació d’aquest llibre en una versió revisada.
Ricard Fité
Finalment ens agradaria saber les teves sensacions mentre llegies el relat d’aqúest viatge. Per aixó et convidem a deixar-nos un comentari a les xarxes socials, enviar-nos un email a info@nolidiguisalamama.cat o info@editorialdieresis.com, o simplement a expressar la teva opinió a la web on t’has fet amb aquest exemplar.
No li diguis a la mama que he marxat a Mongòlia en moto
Títol original: No le digas a la mama que me he ido a Mongolia en moto
Primera edició: març de 2018
© del text i fotos: Ricardo Fité
© de la traducció: Laura Raventós Vaquero
© d’aquesta edició:
Editorial Diéresis, S.L.
Travessera de Les Corts, 171
08028 Barcelona
Tel: 93 491 15 60
info@editorialdieresis.com
eISBN: 978-84-946289-8-6
Tots els drets reservats.
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per les lleis, la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, compresos la fotocòpia i el tractament informàtic, i la seva distribució mitjançant lloguer o préstec públics.
www.editorialdieresis.com
Twitter: @EdDieresis
Col·lecció VIATGERS
El paisatge es tornava més i més inhòspit, mentre aflorava al meu interior una sensació de por estranya que havia de vèncer. Era com si, per moments, carretera, moto i estat d’ànim es fossin desgastant al mateix temps i jo em trobés al bell mig de tot.
La ignorància va fer que comencés a envair-me l’absurda idea que la cadena, tot i ser nova, es trobava en mal estat. En aquell moment vaig pensar que si, amb pocs quilòmetres recorreguts, ja havia de tensar-la, en breu hauria de llençar-la. Així doncs el millor era tallar-la per treure una baula.
Des del meu primer viatge vaig aprendre que tens millor record de les nits que passes a les cases dels autòctons. Et fa sortir de la bombolla de seguretat occidental que duem a la motxilla, i és una bona manera d’entrar en contacte amb la forma de vida local allà on siguis.
La Mare Pàtria, a Volgograd (Rússia), s’aixeca a 85 metros d’altura. Si des dels peus mires cap a dalt, tens una sensació de vertigen que arribar a marejar-te una mica, però em va impressionar tant que em vaig quedar allà un parell d’hores admirant-la.
Vaig començar a sentir un estrany soroll, «Jrank, jrank», que només apareixia de tant en tant, tot i que no aconseguia identificar d’on venia. No coincidia amb els sots, ni amb el moment que frenava o accelerava, ni quan canviava de marxa. Ni tan sols quan saltava amb energia en el seient de la Yamaha. «Jrank, jrank».
Creuar aquella llarga recta envoltada de desert es feia pesat. Em seguia movent entre l’eufòria de l’aventura que estava vivint i l’angoixa motivada pel cansament.
«Pollastre, si us plau», li vaig demanar a aquella bona dona amb veu de pena. Va obrir una olla i, amb una mà, va agafar mig pollastre bullit i me’l va posar damunt de l’arròs. Si un inspector de sanitat occidental l’hagués vista, hauria tancat la cuina en dos minuts.
El meu amfitrió roncava com un ós, li pegava al gat quan el pobret se li acostava i em despertava a crits parlant pel mòbil a hores ben intempestives, però en cap moment em va arribar a semblar perillós, ans al contrari.
El noi passava fàcilment d’un riure una mica boig a instants de certa agressivitat, moments que aprofitava per jurar-me la seva amistat i altres coses típiques dels borratxos. A poc a poc, aquell individu s’anava escalfant tot sol.
Tot i que el problema mecànic fos de relativa importància, en aquelles circumstàncies es feia difícil no conduir preocupat, doncs els continus sorolls que es produïen creuant unes pistes tan agressives no permetien que em relaxés.
En arribar a aquella iurta a Mongòlia em vaig trobar amb una família d’uns deu membres, però de seguida em va quedar clar que cap d’ells parlava gens ni de rus ni d’anglès. A més a més, els gestos de mímica més habituals tampoc servien de gaire.
Em van dir que havia tingut sort perquè un d’ells era mecànic. El van despertar i es van posar tots a treballar. Amb l’ajuda d’una antiga bugia, un martell, una pedra i molta paciència, van treure el passador en mal estat i van tornar a empalmar la cadena.
Com no tenia un martell a mà, les restes de soldadures les treia copejant el xassís amb una pedra. La moto cada vegada semblava estar més i més rígida, em recordava la meva antiga bicicleta BH Bicicross.
Ricardo Fité
Va néixer a Barcelona el 1974. És llicenciat en Educació Física i cinturó negre de judo. Viatja en moto des dels vint-i-cinc anys, però no va ser fins el 2006 que, després d’una primera cavalcada estiuenca pel Marroc, es va atrevir a fer rutes sobre dues rodes fins a llocs com Turquia o el Cap Nord. A l’estiu del 2011, va decidir donar el salt als viatges de llarga distància amb el ral·li a Mongòlia. Va ser el començament d’un procés d’aprenentatge que encara dura i que l’ha dut a Sibèria, l’Índia o Irà. El seu desig més gran és que aquest aprenentatge no acabi mai.
nolidiguisalamama.cat
A Oriol i Lúa
Puja al cim,
creua el desert,
descobreix les selves,
trepitja els pols,
neda els set mars…
I torna a casa
mil vegades per
compartir-ho.
Germà,
t’estimo i
t'admiro.
Menna Fité
En els darrers anys, els aficionats a la narrativa de viatges en moto hem pogut veure com està canviant la manera de viatjar. Avui dia, les motos han evolucionat tant que ja no fan del viatge un patiment, perquè les noves suspensions regulables, els seients amb gel, els motors de massa cavalls i moltes altres millores tecnològiques han convertit la conducció durant llargues jornades en un veritable plaer. Amb l’equipament passa el mateix: hem passat de viatjar amb pantalons texans i jaquetes sense cap tipus de protecció a poder fer-ho amb roba tèrmica per a l’hivern, granotes de cuir microperforades per a l’estiu i altres millores tècniques, a més de cascos especialment dissenyats per evitar el soroll i poder gaudir de la nostra música preferida.
Tanmateix, existeixen dues diferències molt més significatives que han canviat completament el concepte d’aventura en moto: la incertesa i la soledat. La primera ha desaparegut gairebé per complet gràcies a l’accés immediat a la informació de qualsevol itinerari que ens plantegem. El motiu d’això és que abans d’emprendre el viatge podem reservar allotjaments, traçar rutes, contrastar infinitat d’opinions d’altres viatgers a les xarxes socials i un llarg etcètera que ha acabat gairebé per complet amb la idea de la incertesa. Fins i tot durant el viatge, si volem consultar alguna dada, no ens serà gaire difícil trobar algun ordinador des d’on poder fer-ho. A més, si les coses es posen molt lletges, només cal fer una trucada per resoldre qualsevol problema. Tampoc no importa si, buscant una dosi extra d’aventura, viatgem sense telèfon, perquè al cap de pocs minuts se’ns aproparà un autòcton i, per tal d’ajudar-nos, serà ell qui començarà a trucar a algú que sigui capaç de solucionar la dificultat.
La segona diferència respecte a la forma de viatjar de fa uns quants anys és la soledat. L’aparició d’Internet, els telèfons mòbils i les xarxes socials han acabat del tot amb aquest concepte. En un bar, un hotel o una casa, el primer que fem és buscar la connexió wifi, connectar-hi el nostre dispositiu i parar més atenció a la pantalla que a la gent que ens està atenent. Potser és una bona notícia per a aquells que no suporten sentir-se sols o potser ens faci perdre part del contacte amb la gent i, per tant, part del que buscàvem.
Afortunadament, malgrat tot, hi ha quelcom que no ha canviat i és la il·lusió per viatjar en moto. Tant si es tracta d’un viatge de cap de setmana com d’una ruta a alguna destinació molt llunyana, les setmanes anteriors, amb l’enrenou dels preparatius, tots els viatgers experimentem la mateixa sensació: l’aventura fa temps que ha començat.